Una corte de niebla y furia - Sarah J. Maas

Hola, lectors! Com us explicava a Instagram, la meva última lectura ha estat Una corte de niebla y furia, el segon llibre de la saga Una corte de rosas y espinas, de Sarah J. Maas. Com que tinc la sensació que em falten moltes coses per dir, he decidit dedicar-hi un post al blog.

A la ressenya del primer llibre (que teniu al meu Instagram, @racodellibres), ja us vaig començar a dir que la Feyre, la protagonista, a vegades em posava nerviosa. Us vaig parlar d'en Tamlin i de com de distant em semblava respecte de la resta de personatges de la història. També us vaig dir que tenia moltes ganes de saber més sobre en Rhysand, aquest personatge fosc, atractiu i misteriós. Doncs bé, ara que he llegit el segon llibre, vinc a explicar-vos què m'ha semblat.

Títol: Una corte de niebla y furia

Autora: Sarah J. Maas

Editorial: Crossbooks (Editorial Planeta)

Traducció: Márgara Averbach

Any: 2017

Argument

Feyre está destrozada. Y aunque por fin tiene a Tamlin a su lado sano y salvo, no sabe cómo podrá dejar atrás los recuerdos que la acechan... ni cómo mantendrá en secreto el oscuro pacto que hizo con Rhysand, que la mantiene intensamente unida a él y la confunde.

Feyre ya no puede seguir siendo la de antes. Ahora es fuerte y debe romper con todo lo que la ata. Su corazón necesita libertad.

Opinió

Com ja sabeu, la Feyre és un personatge amb qui no em porto gaire bé, i d'això vull parlar primer. De fet, he revistat la ressenya del primer llibre i sí, confirmo que aquest problema el tinc des del principi. Sé que, en general, és un personatge molt estimat, però no connecta amb mi. He intentat esforçar-me per entendre-la, però és que simplement no puc. Hi ha moltes accions i decisions que no entenc i que em treuen de polleguera. Anava llegint i de tant en tant era: "Feyre, però PER QUÈ???". I així constantment. Ja em va passar amb Balada d'ocells i serps això de no connectar amb el protagonista, però en aquell cas era comprensible perquè el protagonista era alhora antagonista. A Una corte de niebla y furia se suposa que la Feyre és l'heroïna i hi hauria de connectar sense problema. Alhora, però, em sembla un personatge molt trist. Des del moment u de la història ho és. La manera com pensa, com s'expressa... a través de les seves paraules perceps la seva buidor, la seva fredor, les seves ganes de ser estimada, la seva tristor. Sí, definiria la Feyre com un personatge molt trist.

També he de dir que la manera com escriu Maas no s'ajusta a la manera de ser de la Feyre. És massa elegant, delicada, fins i tot densa en alguns casos. La Feyre no em sembla tan madura per expressar-se d'aquesta manera, per la qual cosa es produeix un trencament entre la narradora i la protagonista, que en aquest cas són la mateixa persona i a vegades no ho sembla. I ja que estic parlant de les coses negatives, afegeixo que les escenes eròtiques d'aquesta novel·la em trencaven la màgia del moment. Eren molt sobtades i força explícites (no ho sé, en el meu cas no era necessari, em va semblar com un plus que no calia). Entenc que al públic li agradin aquestes escenes però no estan fetes per a mi, i molt menys quan el tema principal no és aquest. 

A la ressenya del primer llibre us deia que en Tamlin em semblava un personatge poc connectat a la història. En Tamlin és un personatge que ara odio amb tot la meva ànima, deixem-ho així. He de dir que l'autora ha fet una feina espectacular, perquè ja des del primer llibre te'l presenta d'una manera que no permet que empatitzis amb ell 100%. Al segon llibre, entens per què. Entra dins els personatges literaris que més odio de tots els llibres que he llegit a la meva vida, sens dubte. 

Parlem d'en Rhysand, aquell personatge que apareix cap al final del primer llibre i que em va despertar molt d'interès. Ai, Rhysand! Que meravellós que és. Al contrari que en Tamlin, és probablement dels millors personatges literaris que mai hagi conegut, i un bon crush literari, també. És molt tendra la manera com es preocupa per la Feyre i com nota fins el més mínim canvi o preocupació en ella. Es presenta com si fos algú sense cor i en el fons és algú que ha patit molt i que estima els seus com ningú. Crec que el ritme amb què anem descobrint qui i com és en Rhysand al llarg del llibre és perfecte.

I parlant d'en Rhysand, vull mencionar també el seu cercle íntim, format per la Mor, l'Amren, l'Azriel i en Cassian. Quins personatges, déu meu! Cadascun d'ells té una història punyent al darrere, una història que els fa ser qui són ara. L'elegància de la Mor, la fredor de l'Amren, les ombres de l'Azriel, com de guerrer és en Cassian... Aquests personatges m'han enamorat, de debò. Estan tan ben construïts i és tan fàcil connectar amb ells... Desitjaries ser part de la seva colla. I ja que parlem de la gent propera a en Rhysand, vull parlar també de les germanes de la Feyre: l'Elain i la Nesta. De l'Elain no tinc gaire a dir, per ara. És una noia dolça i amable amb tothom, delicada, com una princesa. Però, tot i això, tampoc sembla bleda (com sí que m'ho sembla la Feyre a vegades, val a dir). Quant a la Nesta... Increïble. Aquest personatge no em queia gens bé al primer llibre, però ara, oh déu meu, gaudeixo tant cada vegada que apareix! Amb el seu mal humor i com de clares diu les coses, m'encanta. Espero veure-la més en acció al tercer llibre, que suposo que així serà tenint en compte com acaba el segon.

I de la novel·la en general, què dir? Doncs bé, la història segueix el seu ritme i avança, descobrim informació nova i passen moltes coses. Com us deia a Instagram, tinc la sensació que segueix l'esquema del primer llibre quant a les accions que succeeixen, hi ha força paral·lelismes. No sé si qualificar-ho com a una cosa negativa o simplement una curiositat. Sí que he de dir que, com al primer llibre, passen moltes coses i molt de pressa cap al final de la novel·la; el ritme accelera de cop i volta. A part d'això, però, no es pot negar que la ploma de Maas és excepcional, no em cansaré de dir-ho. De vegades és tan poètica que pot fer-se dens llegir si no tens el cap per això, però és increïble com descriu sentiments i sensacions a través de comparacions i metàfores. Crec que el que més m'ha marcat d'aquesta novel·la és el moment en què en Rhysand i la Feyre volen sobre Velaris, com descriu el moment, el paisatge, les sensacions... us prometo que vaig sentir com si jo estigués volant sobre Velaris amb el vent acariciant-me la cara en una nit més aviat freda. Va ser una experiència increïble. També vull remarcar l'escena de la Caída de las Estrellas, crec que és EL moment màgic d'aquest llibre en concret. En Rhysand i la Feyre en aquesta escena són una de les coses més màgiques que podreu llegir mai. Tant de bo poder anar a Velaris, tant de bo poder anar a la Corte Noche.

Ja veieu que tinc diverses opinions sobre la saga, però seguiré llegint perquè, tot i que la Feyre pot amb la meva paciència, la resta de personatges m'encanten, i com s'està desenvolupant la trama també. A mi normalment m'agrada més la fantasia d'estil més suau, reconec que aquesta és més densa tant per la forma d'escriure de l'autora com pel que hi passa; és per això que faig pauses entre llibre i llibre, per poder respirar un moment. Però val la pena, val molt la pena. Si sou amants de la fantasia, no espereu més a llegir aquesta meravella.