Balada d'ocells i serps (Els Jocs de la Fam) - Suzanne Collins
Recentment he acabat de llegir Balada d'ocells i serps, la preqüela de la trilogia Els Jocs de la Fam. Suposo que la majoria de vosaltres ja coneixereu la història de la Katniss, en Peeta, en Gale i, per tant, també coneixeu el president Snow. Balada d'ocells i serps és la història de l'Snow durant la postguerra quan estudiava al Capitoli. Coincideix amb els desens Jocs de la Fam (recordem que a la trilogia, al primer llibre se celebren els setanta-quatrens Jocs, per tant, han passat molts anys). Els únics personatges que trobem a Balada d'ocells i serps que també surten a la trilogia són, evidentment, l'Snow, i la seva cosina, la Tigris. La resta de personatges de la trilogia encara no existeixen a la novel·la de la qual parlo avui, per tant, poc té a veure i poc afecta a les vides dels personatges que nosaltres ja coneixem. Sense més preàmbuls, us vinc a donar la meva opinió sobre diferents aspectes del llibre, perquè tinc bastantes coses a dir com a gran seguidora de Els Jocs de la Fam.
"L'ambició l'empeny. La competició l'arrossega. Però el poder té un preu".
És el matí de la Sega que suposarà l'inici dels desens Jocs de la Fam, celebrats cada any. Al Capitoli, en Coriolà Snow, de divuit anys, es prepara per al seu moment de glòria com a mentor dels Jocs. La casa Snow, en altres temps poderosa, passa per moments difícils i el seu destí penja de la remota possibilitat que en Coriolà sigui capaç de superar els seus companys d'estudis quant a encant, enginy i estratègia fent de mentor per al tribut vencedor.
Però ho té tot en contra. Li han assignat un tribut humiliant del Districte 12, una noia que sembla la pitjor de tots. Ara els seus destins estan inevitablement lligats..., cada decisió que prengui en Coriolà podria comportar l'èxit o el fracàs, el triomf o la perdició. A l'arena, serà una lluita a mort. A fora, en Coriolà comença a sentir alguna cosa per aquest tribut tan poc prometedor... i s'haurà de plantejar si pot seguir les regles davant del desig de sobreviure costi el que costi.
ATENCIÓ! ZONA SPOILERS! Si no has llegit la novel·la i vols evitar spoilers, baixa fins l'últim apartat, "El llibre en general".
Opinió
Dividiré aquest apartat en quatre parts:
- El personatge d'en Coriolà Snow
- El personatge d'en Sejà
- El personatge de la Lucy Gray
- La relació d'amor entre en Coriolà i la Lucy Gray
- El llibre en general
El personatge d'en Coriolà Snow
Crec que com a lectors dels Jocs de la Fam, quan comencem a llegir Balada d'ocells i serps ja tenim una imatge creada de l'Snow, el malvat president de Panem. Directament ens trobem amb un protagonista que és alhora antagonista. Això, a mi personalment, em va fer impossible empatitzar amb ell en cap moment. Intentava veure si el llibre em volia donar motius que em fessin dir: "ostres, actua així per aquesta raó", però no (i, la veritat, és un dels aspectes que m'agraden de la novel·la, que no et justifiquen la maldat del personatge, és dolent per naturalesa i punt). M'alegro que el llibre no fos així i no ho justifiqués, però alhora, feia que a cada pàgina li agafés més mania a l'Snow. Tenim un noi de divuit anys egoista, egocèntric, que sembla que de vegades tingui cor però en el fons només pensa en ell, ell i ell. Quan sembla que comença a canviar, torna a mostrar el seu jo real. Fins i tot en la seva relació amb la Lucy Gray, al final no saps si realment se la va arribar a estimar o no. Jo almenys ho vaig començar a dubtar, perquè el canvi que fa de sobte quan són al llac em va sorprendre. Una vegada més, torna a mirar només per ell. Jo hauria actuat diferent, si tant m'hagués estimat la Lucy Gray com ell deia que se l'estimava.
El mateix que passa amb la Lucy Gray es reflecteix en la seva relació d'amistat amb en Sejà. Òbviament, una relació entre algú de districtes i algú del Capitoli era difícil que funcionés, però en Sejà li va arribar a explicar tot a en Coriolà, i aquest va aprofitar tota la informació per trair-lo, gravar la conversa i enviar el maleït garlaire a la doctora Gaul. I se'n despreocupa! Es menja el cap durant un temps, però fins i tot quan en Sejà mor a la forca, en Coriolà mostra una sang freda que em va deixar glaçada. Per algú que havia estat tan amic seu, trobo que s'immuta més aviat poc. I encara té la cara de fer com si fos el fill adoptiu dels pares d'en Sejà un cop aquest és mort, com si res.
El personatge d'en Coriolà Snow no m'ha agradat gens, però està dissenyat per això, perquè et caigui malament i l'odiïs. En aquest sentit, l'autora ha fet una feina impressionant. Així com a la trilogia és facilíssim empatitzar amb la Katniss, aquí és facilíssim odiar el protagonista, i això a mi m'ha fet la lectura més feixuga, perquè en tot moment llegim la història des de la perspectiva d'en Coriolà.
El personatge d'en Sejà
En Sejà era del Districte 2 però va anar a viure al Capitoli. Tot i això, ell sempre sent que les seves arrels, que casa seva, és el Districte 2. En Sejà és un personatge fidel als seus principis i mai traïria un dels seus. De vegades, però, és impulsiu, i això el porta a ficar-se en problemes més d'una vegada. Si bé és cert que en Coriolà l'ajuda a sortir viu de l'arena quan en Sejà decideix entrar-hi, no ho fa per en Sejà, sinó per ell mateix i la seva reputació. En Coriolà sempre es mou quan les coses el poden afectar a ell. Sempre.
En Sejà és un personatge que m'ha agradat bastant. A vegades és una mica dèbil, però alhora té determinació per enfrontar-se al seu propi món. Ell vol anar-se'n lluny del Capitoli, al nord, on diuen que encara hi ha gent que viu lliurement sense dependre de ningú. Però, malauradament, després de la traïció d'en Coriolà, en Sejà té un final desafortunat. De fet, al llarg del llibre ja pots preveure que a aquest personatge li passarà alguna desgràcia perquè sempre se salva pels pèls. Però almenys va morir sent ell mateix.
El personatge de la Lucy Gray
La Lucy Gray és un personatge estrany i complex, i no te n'adones fins a les últimes pàgines. Durant tota l'obra, se'ns presenta una Lucy Gray delicada, que li agrada la música i els ocells, li agrada cantar i és amable amb tothom. És una noia que vesteix un vestit de farbalans i és molt dolça. "Pobra Lucy Gray, no sé si sobreviurà als Jocs", un pot pensar al principi, perquè la Lucy Gray no té absolutament res a veure amb la Katniss rebel, forta i lluitadora que coneixem. Tot i aquesta imatge de nena innocent que ens vol transmetre, sí que és cert que durant la Sega, la Lucy Gray treu una serp d'entre les seves faldilles. Una serp i una noia com la Lucy Gray juntes?
La Lucy Gray, com bé sabeu, surt escollida per participar als desens Jocs de la Fam (que per cert, són bastant més senzills i alhora més salvatges que els que coneixem, però d'això en parlaré més endavant). M'estalvio d'explicar que el seu mentor és en Coriolà i etcètera perquè si esteu llegint això, haureu llegit la novel·la. Durant els Jocs, la Lucy Gray va sobrevivint com pot, amb el verí que en Coriolà li dona prèviament i que implica fer trampes, i amb l'enginy de la noia. Fins i tot quan des del Capitoli introdueixen serps a l'arena, la Lucy Gray té l'habilitat de controlar-les. La Lucy Gray guanya els Jocs i després d'uns quants problemes, la tornen a enviar al Districte 12 i se separa d'en Coriolà sense tenir l'oportunitat d'acomiadar-se'n.
Després que en Coriolà passi a fer pràctiques de Pacificador al Districte 12 per poder trobar la Lucy Gray, i un cop la troba, ja cap al final de la novel·la, descobrim la vertadera naturalesa de la noia, així com la d'en Coriolà. Tots dos decideixen escapar-se cap al nord, com en Sejà també volia fer. Un cop s'aturen a la casa del llac, les coses es torcen. Es dona a entendre que, per algun motiu, la Lucy Gray sap que en Coriolà va trair en Sejà i això va fer que el matessin. En Coriolà, que surt a buscar-la perquè triga molt a tornar, comença a sospitar que ho sap i que ha fugit d'ell. Durant aquests moments, una serp li pica el braç. No és verinosa (ho sabem més tard quan li curen la picada), però li fa mal. Una altra vegada la Lucy Gray i les seves serps. Una Lucy Gray disposada a atacar per defensar-se. Potser la Lucy Gray innocent no és tan innocent com sembla. Amb aquestes escenes, la novel·la et deixa un regust agredolç. Realment hem arribat a conèixer la Lucy Gray? Jo crec que no. En Billy Taupe, l'amor passat de la noia, tenia raó quan deia que semblava una desvalguda però que realment no és així. Després d'això, ella desapareix i ningú n'arriba a saber mai més res. És un fantasma, com deia la cançó? Qui és la Lucy Gray, en realitat?
La relació d'amor entre en Coriolà i la Lucy Gray
Ja a la trilogia principal, la mena de relació amorosa entre la Katniss i en Peeta em semblava bastant superficial i no me l'he acabat mai de creure del tot. Al llibre, llegint contínuament els pensaments de la Katniss, s'arriba a entendre que més que amor, es necessiten per viure.
En aquest cas, la relació entre en Coriolà i la Lucy Gray em semblava impossible ja des del principi. Una persona que és tan fidel al Capitoli mai podria funcionar amb una noia que ni tan sols se sent lligada al Districte, amb una noia tan lliure que només vol escapar-se i no formar part de res, simplement ser part del seu propi món.
Un cop comença a fer-se evident que senten alguna cosa un per l'altra, vaig seguir sense creure-m'ho. És una relació que em costava creure, res més. He llegit moltes novel·les on hi ha relacions amoroses i el que m'han arribat a transmetre no ho he vist per enlloc en aquest llibre. I no us parlo de novel·les estrictament romàntiques, sinó de distopies, sense anar més lluny. A Divergent, per exemple, la relació entre la Tris i en Quatre està molt més ben treballada i és mil vegades més creïble (també s'ha de dir que tots dos estan del mateix bàndol i les situacions són diferents).
En aquest cas, no sé si la finalitat de l'autora era, però, transmetre precisament això: que aquesta relació no podia funcionar de cap manera. Si és així, bravo, perquè ho ha aconseguit des del moment u i es manté així fins a l'última pàgina. Vull creure que és així, perquè si una cosa fa de meravella Suzanne Collins, és la construcció de personatges.
A l'escena del llac que ja he comentat anteriorment es percep una mica tota aquesta falsedat. Vull dir, d'alguna manera et dona la sensació que tot el que aquest parell han viscut junts ha estat fals, no ha estat real. Amb en Coriolà ho vaig veure clarament, ho repeteixo un cop més: sempre mira per ell. Si tan enamorat estava, en comptes d'intentar matar la Lucy Gray al bosc, potser hauria intentat parlar primer amb ella. En Coriolà de seguida canvia d'opinió sense pensar, perquè la por s'apodera d'ell i la seva reputació importa més que qualsevol altra cosa al món. No dubta ni un segon en atacar-la si és per protegir-se ell mateix. Potser se la va estimar, però no de la manera que nosaltres entenem "estimar algú".
Pel que fa a la Lucy Gray, crec que sí que va arribar a sentir cert afecte per a en Coriolà, però no diria que fos amor, tampoc. No ho sé, trobo que la seva relació és bastant estranya en general i no em va convèncer. Però repeteixo, potser era la intenció de l'autora (no m'estranyaria perquè encaixa bé amb l'essència de la història), i si és així, em sembla brutal.
El llibre en general
Després d'haver analitzat els personatges principals, vull parlar del llibre en sí.
Com a novel·la, està bé. Té un fil conductor i una certa intriga que et manté atent al llarg de les pàgines, especialment al principi i durant els Jocs de la Fam. Com a preqüela de la trilogia, esperava bastant més. M'explico. Els Jocs de la Fam per a mi van ser una explosió de milions d'emocions i m'era impossible deixar de llegir. És probablement la trilogia que he llegit més ràpid de la meva vida. En el moment que van anunciar la preqüela, vaig tenir una mica de por que la novel·la acabés sent un error. L'obra original era perfecta i no necessitava més complements. Tot i això, un cop vaig tenir el llibre a les mans, em vaig emocionar (un llibre ambientat a Panem una altra vegada, a quin seguidor de Els Jocs de la Fam no emocionaria?). Però no, aquest llibre no té ni la força ni l'energia que té la trilogia. Des d'un primer moment ja vaig dir diverses vegades que el fet que estigui escrit en tercera persona li treu molt de poder. Sembla una ximpleria, però realment és un dels detalls que més em va molestar. La trilogia està narrada per la Katniss i en tot moment estem dins de la seva ment. Això, personalment, crec que li dona una força extraordinària a la novel·la. A Balada d'ocells i serps, en canvi, en estar escrit en tercera persona, aquesta força es perd. Tampoc hauria estat el mateix perquè, òbviament, en Coriolà té una ment molt més retorçada i, no ens enganyem, no deixa de ser un capitolí; però és un detall que em va estar molestant durant tota la novel·la.
Pel que fa als Jocs de la Fam, sí que és cert que es nota que són els desens Jocs i que estem en un període molt anterior al de la Katniss. Les tecnologies i modernitats dels setantaquatrens Jocs i els següents no hi són, aquí. Els desens Jocs són simples, els tributs han de matar-se entre ells, sense un escenari creat o trampes que el Capitoli pot afegir des d'una oficina; han de matar-se literalment com si fossin animals, de la manera més freda i cruel possible. Ni tan sols els entrenen prèviament, sinó que els tenen tancats en un zoo d'animals, com si ells també ho fossin. Tot just es comencen a fer servir patrocinadors, encara amb alguns errors de funcionament. Són usn Jocs molt més bèsties que els que coneixem. De fet, un dels punts forts de la novel·la és mostrar de què és capaç l'ésser humà quan es troba en perill i amb quina rapidesa es pot convertir en un animal com qualsevol altre, perdent tot tipus de racionalitat, per tal de protegir-se i salvar-se.
Per altra banda, crec que hi ha moments i descripcions que no fan falta i fan la novel·la més lenta. Això feia que perdés l'atenció a vegades i, per tant, en aquest cas, no he sentit l'obsessió que vaig tenir amb la trilogia. Parlant amb altres lectores, he vist que no soc l'única que pensa així. La novel·la per si sola és correcta, però tenint un precedent com són els Jocs de la Fam, no té el nivell que s'espera que hauria de tenir.
Com a curiositat, només dir que el títol és una mena de descripció de la Lucy Gray: una noia que canta, que li encanten els ocells (aquells que tan odia en Coriolà, per cert), i que és capaç d'ensinistrar serps. Balada d'ocells i serps és una metàfora de la Lucy Gray.
En conclusió, si mai no heu llegit Els Jocs de la Fam, no comenceu per aquest llibre. No ho feu, perquè no representa Els Jocs de la Fam com a tal. Fins i tot diria que, si llegiu la trilogia, no cal que llegiu la preqüela, no aporta res de nou a la història que ja coneixem. Si llegiu la trilogia i teniu curiositat, endavant. Però seguiu l'ordre de publicació dels llibres, de debò.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada